El nostre llarg silenci - Quim Paredes - 2017

elnostrellargsilenci

Dissabte 13 de maig de 2017, a les 21.30 h, a l'Ateneu de Celrà

El Cineclub 21 de Celrà presenta la pel·lícula de Quim Paredes El nostre llarg silenci, un treball de ficció basat en l'experiència de Remei Oliva, una de les "mares d'Elna". La mateixa Remei Oliva, que actualment té 98 anys, assistirà a la projecció a l'Ateneu de Celrà. L'acte comptarà amb les intervencions de Quim Paredes, autor del film, i de l'escriptor Joan Solana, que s'encarregarà de la presentació de l'obra en el seu context històric.

Remei Oliva va ser una dels centenars de dones que van tenir els seus fills a la Maternitat d'Elna entre 1939 i 1944, després de passar pel camp de refugiats d'Argelers. La seva experiència està recollida al seu llibre de memòries «Èxode: Del camp d'Argelers a la Maternitat d'Elna». La seva història va cridar l'atenció del cineasta mentre estava fent un treball de recuperació de testimonis de persones que haguessin viscut la Guerra Civil Espanyola.


Rodada en blanc i negre i sense diàlegs, la pel·lícula mostra el camí de l'exili, les dificultats viscudes i l'estada a la Maternitat d'Elna, que la mateixa protagonista ha qualificat de «paradís a l'infern», tot recordant la tasca humanitària d'Elisabeth Eidenbenz. Aquesta jove mestra suïssa de 26 anys va tenir la iniciativa de recollir dones embarassades dels camps de refugiats i portar-les al palauet d'Elna convertit en maternitat, on van néixer 597 criatures abans que els nazis el tanquessin, durant l'ocupació de França.

Us oferim a continuació un text de Quim Paredes sobre l'origen i el desenvolupament d'aquest projecte:

«El nostre llarg silenci», per Quim Paredes i Baulida

Va ser pels volts de 2004 que em va començar a preocupar la Guerra Civil Espanyola, en tant que m'adonava que anàvem perdent els testimonis directes. Llavors em vaig plantejar de recollir les experiències que els nostres pares i avis van viure durant la guerra. Ja havia realitzat diversos reportatges sobre el tema, quan en Paco Viciana em va proposar d'il·lustrar amb imatges una simfonia que havia compost sobre l'exili republicà.

La intenció era fer una projecció senzilla mentre una orquestra interpretava la seva simfonia, però l'interès que em generava tot el que envolta la guerra em va fer plantejar un projecte més gran.

En els seus inicis, vaig voler reflectir el format de les imatges amb què se'ns ha explicat la guerra: fotografies en blanc i negre, sovint borroses. Així, basant-me en aquestes imatges, vaig voler 'filmar fotografies' però dotant-les de cert moviment. Tot això va servir per crear una estètica que es va mantenir en el film resultant. Com a anècdota, un fill meu em va comentar que en el seu llibre d'història hi havia una fotografia d'uns exiliats marxant cap a França. Em va dir: "aquell fotògraf t'ha copiat l'estil", referint-se al film. La fotografia era de Frank Kappa.

Però després de les primeres proves, havent llegit diversos llibres que també van ser font d'inspiració per a la música d'en Paco, vaig rellegir el llibre de la Remei Oliva, i el seu relat, tan planer, em va semblar molt cinematogràfic. Vaig comentar a en Paco que podríem mirar de trobar la Remei, que seria molt interessant poder parlar amb ella. Ella tenia 96 anys quan la vam visitar a casa seva, i poder parlar amb ella va ser definitiu per decidir-me a explicar, des de la ficció, la seva història.

Així, sense mitjans i amb la col·laboració d'amics i família, van reiniciar un llarg rodatge, intentant mantenir l'estètica inicial, i respectant la història de la Remei. Tot i la sensació positiva després de cada jornada de filmació, sempre em quedava la sensació que aquelles imatges podrien agradar o no, en general, però qui segur que no les sentiria com a seves seria la Remei: ella sap quines eren les imatges reals de la seva experiència. Però vaig tenir una gran sorpresa el dia que la Remei va veure les imatges acabades. Em va dir que havia sigut com un somni, que havia reviscut aquells moments. I va dir que fins i tot creia que s'assemblava a la noia protagonista, que és la meva filla.

El que presentem a l'Ateneu de Celrà és la versió cinematogràfica, sense la música d'en Paco, convertint aquella projecció en un film. I és una gran sort poder comptar amb la presència de la Remei: ella ha volgut ser-hi, és el més important.

Celrà, maig de 2017

Comença en tu - Marta Vergonyós - 2015

cartell comencaentu

Divendres 25 de novembre, a les 21.30 h, a l'Ateneu de Celrà

El documental Comença en tu, realitzat per l'artista visual i cineasta Marta Vergonyós entre 2005 i 2015, és la proposta del Cineclub21 de Celrà per aquest 25 de novembre, en el marc del Dia internacional contra la violència envers les dones. La projecció forma part del seguit d'activitats que organitza l'Àrea d'Igualtat de l'Ajuntament, en col·laboració amb altres entitats, per commemorar el 25-N.

La sessió anirà precedida de la lectura del manifest del dia internacional i la presentació de la pel·lícula a càrrec de la seva directora. Després de la projecció tindrem ocasió de comentar la pel·lícula en un debat amb Marta Vergonyós.


Comença en tu és la crònica/trajecte d'un grup de dones que treballa de forma conjunta la sortida de la teranyina de la violència masclista, a través de l'art com a forma de construir la resiliència.

El projecte va posar en contacte un grup de dones afectades per violència masclista entre els anys 2005 i 2010. L'objectiu era treballar la seva recuperació a través de diferents pràctiques artístiques, com la performance, la poesia visual, el collage i les instal·lacions. En el procés, liderat per Marta Vergonyós, hi van participar diferents artistes i es va elaborar el documental final que recull les experiències d'aquestes dones: Comença en tu.

El procés de creació

L'autora va iniciar el projecte el 2005 amb un grup de dones que havien patit situacions de violència masclista, amb la intenció de treballar en la seva recuperació a través de la pràctica de l'art. El 25 de novembre d'aquell mateix any fan una primera performance a l'espai públic, al safareig del seu poble, i a partir d'aquí comença un compromís de grup i de treball constant que durarà gairebé 10 anys i que elles mateixes proposaran convertir en un projecte col·laboratiu, en forma de documental de creació.

El documental ens presenta quatre dones vora el mar: la Pili i la seva filla Nerea, La Juana, la Mercedes i la María José. Totes quatre han viscut anul·lades de diferents maneres per les seves parelles. El projecte les ha reunit al voltant d'una sèrie de processos de creació, a partir dels quals aprofundiran en les claus que les van fer sortir de la seva situació i alliberar-se. S'hi afegeix l'epíleg de la filla d'una d'elles, la Nerea, que comença el projecte essent una nena i acaba essent una noia que esdevé una peça definitiva en el procés de realització del film.

Comença en tu combina tres perspectives diferents. D'una banda, els testimonis a càmera de les protagonistes. De l'altra banda, el seu treball als tallers i en diferents performances, i finalment, les reflexions de conjunt a les quals arriben reflexionant sobre el seu procés de la mà de les seves obres.

La veritat i el sentit de l'humor es van apoderant de les reflexions del grup mentre parlen més obertament dels dubtes i les pors que han superat. La càmera, versàtil, canvia de pla i de composició segons la subjectivitat de la narració, tot generant ritmes de gran bellesa. Les protagonistes lluny de caure en la victimització prenen un rol actiu per la seva recuperació.

L'autora

Marta Vergonyós Cabratosa - Artista visual i cineasta. Nascuda el 1975 a l'Empordà. La seva obra versa al voltant de la poètica i la política de les dones i per fer-ho fa ús de diferents llenguatges, com ara la performance, la poesia visual o el documental de creació. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i ha estudiat Documental a l'Escola Internacional de Cinema i Televisió de San Antonio de los Baños Cuba.

De la seva filmografia destaquem «En Rereguarda», «Fem safareig», «Transmissions», «La mort blanca» o «Blueism». La seva obra s'ha mostrat a diversos Festivals de Cinema així com a Centres d'Art Contemporani. Compagina el seu treball com a artista, amb la dinamització cultural, actualment dirigeix el Centre de Cultura Francesca Bonnemaison - La Bonne.

Punch Drunk Love - Thomas Anderson - 2003

posterDissabte 23 de gener de 2016, a les 21.30 h, a l'Ateneu.

Títol espanyol: 'Embriagado de amor'.
Dirigida per Paul Thomas Anderson.
Amb Adam Sandler, Emily Watson, Luis Guzmán i Philip Seymour Hoffman.
Producció: EUA, any 2003.
Idioma original: Anglès. Subtítols en espanyol.
Durada: 95 minuts.

Us oferim el text que va escriure el crític Pep Prieto amb motiu de la seva estrena al Cinema Truffaut.

L'anonimat del príncep blau

Un amic em comentava, en recomanar-me la visió immediata de «Punch Drunk Love», que, en el fons, es tractava de la història d'un individu que vol que el deixin tranquil. Segurament és una de les millors definicions possibles per al tipus de personatge que passeja pel peculiar univers cinematogràfic de Paul Thomas Anderson. Com el William H. Macy de «Boogie Nights» o el John C. Reilly de «Magnolia», Barry Egan, un common man ideal per als temps que corren, només reclama que li deixin trobar, a la seva manera i sense agents externs, la seva parcel·la de felicitat. La seva no és una recerca amb gaire pretensions; demana un món en què pugui manifestar la seva identitat sense necessitat de fer rodes de premsa, concedir audiències públiques o de pujar a un altell per complir amb les exigències genealògiques. És, en definitiva, una reivindicació de l'anonimat com a forma de vida, de palpar l'extraordinari d'una situació quotidiana, sigui en forma d'harmònium, de granotes o 35 centímetres de virilitat.

A mig camí entre Jacques Tati i John Cassavetes, Barry Egan és el paradigma de l'individu contemporani segons la mirada d'un dels cineastes més suggeridors i valents del cinema actual. Com si els personatges redimits de «Magnolia» es llancessin a una aventura sentimental, Egan troba en el telèfon eròtic una trama digna del cinema negre, i en una noia (Emily Watson) la possibilitat de donar moviment a les postals hawaianes. Tot plegat, al capdavall, per convertir-se en un heroi dels nostres dies, en un príncep blau (aquí també hi ha germanes dolentes i conspiradores, una princesa, un drac encarnat en proxeneta i, a més a més, el nostre home vesteix de blau) que es proposa viatjar a la seva Ítaca particular col·leccionant les tapes dels productes làctics. Anderson documenta les seves aventures seguint les pautes d'un personal ideari de la imatge, amb llargs plans seqüència, un ús esplèndid de la pantalla panoràmica (l'escena de la trobada a Hawaii, filmada a contrallum i amb una composició deliciosa, és magistral) i una estructura narrativa que s'escapa de l'etiqueta genèrica. I aquí resideix un dels encants principals del cinema d'Anderson, que en 90 minuts aconsegueix parlar més i millor de les contradiccions de l'home corrent que bona part dels cineastes de les darreres dues dècades. També reinventa la funció dramàtica de la banda sonora, que a «Punch Drunk Love», com ja passava a «Magnolia», fa del compositor Jon Brion un altre personatge de la història.

Però si hi ha una sorpresa realment inesperada a «Punch Drunk Love», és la magnífica aportació d'Adam Sandler. No és cap novetat que Emily Watson, Luis Guzmàn o Phillip Seymour Hoffman (aquests últims, per cert, molt integrats a la família Anderson) estiguin esplèndids en els seus respectius personatges, però sí que ho és que l'actor capaç d'esgotar-nos la paciència a «El chico ideal» o «Ejecutivo agresivo» brodi una interpretació tan dúctil i encisadora. La seva presència dóna un curiós alè de subversió al film i és una mostra, de passada, del que podrien oferir alguns intèrprets si no estiguessin subjectes als capricis de productors i (alguns) espectadors.

PEP PRIETO
Juliol de 2003

Stella - Sylvie Verheyde - 2009

stellaDissabte 13 de febrer de 2016, a les 21.30 h, a l'Ateneu.

Dirigida per Sylvie Verheyde.
Amb Léora Barbara, Anne Benoît, Benjamin Biolay, Guillaume Depardieu, Jeannick Gravelines, Johan Libéreau.
Producció: França, 2009.
Idioma original: Francès. Subtítols en espanyol.
Durada: 99 minuts.


Sinopsi

Anys 70. Stella té onze anys i acaba d'ingressar en un institut de París. La seva vida diària transcorre en el bar que regenten els seus pares: un refugi on els obrers s'entreguen a la beguda, a les apostes i al futbol, i on les vetllades s'allarguen fins a la matinada. Per a ella, la vida escolar no és gens fàcil, ja que els estudis no són el seu punt fort. A més, les constants humiliacions a què es veu sotmesa per part de professors i companys desperten els seus instints més violents. Gràcies a la seva única amiga, filla d'uns intel·lectuals argentins, Stella és capaç d'albirar una vida diferent a la que coneix. Ha arribat l'hora dels descobriments: des del primer amor fins als perills que envolten una nena que està entrant a l'adolescència.

In The Mood For Love - Wong Kar-Wai - 2000

in the mood for loveDissabte 16 de maig de 2015, a les 21.30 h, a l'Ateneu.

Títol espanyol: 'Deseando amar'.
Dirigida per Wong Kar-Wai.
Amb Maggie Cheung, Tony Leung, Siu Ping-Lam, Tung Cho, Rebecca Pan, Lai Chen, Chi-ang Chi i Roy Cheung.
Producció: Xina-França, any 2000.
Idioma original: Mandarí. Subtítols en espanyol.
Durada: 98 minuts.

A la ciutat de Hong Kong, el 1962, un home i una dona, ambdós casats, es troben sovint, ja que les seves parelles respectives viatgen molt per qüestions de feina. Un dia hauran d’afrontar uns fets molt dolorosos.

In the Mood for Love és un melodrama romàntic de gran delicadesa visual, accentuada per la música de Nat King Cole, Michael Galasso i Shigeru Umebayashi. Bona part de l’encant estètic del film prové dels estilitzadíssims vestits que llueix Maggie Cheung: una col·lecció impressionant de cheongsams –vestits xinesos ajustats i d'una sola peça que cobreixen tot el cos–, molt elegants i d'aire vintage confeccionats pel dissenyador William Chang.