Historias de la edad de oro
18 de gener de 2014, a les 21.30 h
'Amintiri din epoca de aur' (Històries de l'edat d'or)
Dirigida per Cristian Mungiu, Hanno Höfer, Razvan Marculescu, Constantin Popescu i Ioana Uricaru.
Amb Vlad Ivanov, Ion Sapdaru, Teodor Corban, Alex Potocean, Liliana Mocanu, Tania Popa, Diana Cavaliotti, Radu Iacoban
Romania-França. 2009. 155 minuts. Versió original en romanès subtitulada en castellà.
Els últims quinze anys del règim de Ceausescu van ser els pitjors de la història de Romania. No obstant això, la maquinària propagandística de l'època es refereix indefectiblemente a aquell període com l'Edat d'or. La pel·lícula és una adaptació de les llegendes urbanes més famoses d'aquella època, en què abundaven les històries còmiques, absurdes i sorprenents, inspirades en els esdeveniments surrealistes de la vida quotidiana sota el règim comunista. El sentit de l'humor és el que va sostenir els romanesos, i el film es proposa capturar aquest estat d'ànim en reproduir la supervivència d'una nació que havia d'afrontar dia a dia la lògica distorsionada de la dictadura.
Històries de l'edat d'or és la combinació de diverses històries reals que es remunten a una època en què el menjar era més important que els diners, la llibertat més important que l'amor i la supervivència més important que els principis.
El nostre llarg silenci - Quim Paredes - 2017
Dissabte 13 de maig de 2017, a les 21.30 h, a l'Ateneu de Celrà
El Cineclub 21 de Celrà presenta la pel·lícula de Quim Paredes El nostre llarg silenci, un treball de ficció basat en l'experiència de Remei Oliva, una de les "mares d'Elna". La mateixa Remei Oliva, que actualment té 98 anys, assistirà a la projecció a l'Ateneu de Celrà. L'acte comptarà amb les intervencions de Quim Paredes, autor del film, i de l'escriptor Joan Solana, que s'encarregarà de la presentació de l'obra en el seu context històric.
Remei Oliva va ser una dels centenars de dones que van tenir els seus fills a la Maternitat d'Elna entre 1939 i 1944, després de passar pel camp de refugiats d'Argelers. La seva experiència està recollida al seu llibre de memòries «Èxode: Del camp d'Argelers a la Maternitat d'Elna». La seva història va cridar l'atenció del cineasta mentre estava fent un treball de recuperació de testimonis de persones que haguessin viscut la Guerra Civil Espanyola.
Rodada en blanc i negre i sense diàlegs, la pel·lícula mostra el camí de l'exili, les dificultats viscudes i l'estada a la Maternitat d'Elna, que la mateixa protagonista ha qualificat de «paradís a l'infern», tot recordant la tasca humanitària d'Elisabeth Eidenbenz. Aquesta jove mestra suïssa de 26 anys va tenir la iniciativa de recollir dones embarassades dels camps de refugiats i portar-les al palauet d'Elna convertit en maternitat, on van néixer 597 criatures abans que els nazis el tanquessin, durant l'ocupació de França.
Us oferim a continuació un text de Quim Paredes sobre l'origen i el desenvolupament d'aquest projecte:
«El nostre llarg silenci», per Quim Paredes i Baulida
Va ser pels volts de 2004 que em va començar a preocupar la Guerra Civil Espanyola, en tant que m'adonava que anàvem perdent els testimonis directes. Llavors em vaig plantejar de recollir les experiències que els nostres pares i avis van viure durant la guerra. Ja havia realitzat diversos reportatges sobre el tema, quan en Paco Viciana em va proposar d'il·lustrar amb imatges una simfonia que havia compost sobre l'exili republicà.
La intenció era fer una projecció senzilla mentre una orquestra interpretava la seva simfonia, però l'interès que em generava tot el que envolta la guerra em va fer plantejar un projecte més gran.
En els seus inicis, vaig voler reflectir el format de les imatges amb què se'ns ha explicat la guerra: fotografies en blanc i negre, sovint borroses. Així, basant-me en aquestes imatges, vaig voler 'filmar fotografies' però dotant-les de cert moviment. Tot això va servir per crear una estètica que es va mantenir en el film resultant. Com a anècdota, un fill meu em va comentar que en el seu llibre d'història hi havia una fotografia d'uns exiliats marxant cap a França. Em va dir: "aquell fotògraf t'ha copiat l'estil", referint-se al film. La fotografia era de Frank Kappa.
Però després de les primeres proves, havent llegit diversos llibres que també van ser font d'inspiració per a la música d'en Paco, vaig rellegir el llibre de la Remei Oliva, i el seu relat, tan planer, em va semblar molt cinematogràfic. Vaig comentar a en Paco que podríem mirar de trobar la Remei, que seria molt interessant poder parlar amb ella. Ella tenia 96 anys quan la vam visitar a casa seva, i poder parlar amb ella va ser definitiu per decidir-me a explicar, des de la ficció, la seva història.
Així, sense mitjans i amb la col·laboració d'amics i família, van reiniciar un llarg rodatge, intentant mantenir l'estètica inicial, i respectant la història de la Remei. Tot i la sensació positiva després de cada jornada de filmació, sempre em quedava la sensació que aquelles imatges podrien agradar o no, en general, però qui segur que no les sentiria com a seves seria la Remei: ella sap quines eren les imatges reals de la seva experiència. Però vaig tenir una gran sorpresa el dia que la Remei va veure les imatges acabades. Em va dir que havia sigut com un somni, que havia reviscut aquells moments. I va dir que fins i tot creia que s'assemblava a la noia protagonista, que és la meva filla.
El que presentem a l'Ateneu de Celrà és la versió cinematogràfica, sense la música d'en Paco, convertint aquella projecció en un film. I és una gran sort poder comptar amb la presència de la Remei: ella ha volgut ser-hi, és el més important.
Celrà, maig de 2017
Enllaços de cinema
