Dissabte 23 de gener de 2016, a les 21.30 h, a l'Ateneu.

Títol espanyol: 'Embriagado de amor'.
Dirigida per Paul Thomas Anderson.
Amb Adam Sandler, Emily Watson, Luis Guzmán i Philip Seymour Hoffman.
Producció: EUA, any 2003.
Idioma original: Anglès. Subtítols en espanyol.
Durada: 95 minuts.

Us oferim el text que va escriure el crític Pep Prieto amb motiu de la seva estrena al Cinema Truffaut.

L'anonimat del príncep blau

Un amic em comentava, en recomanar-me la visió immediata de «Punch Drunk Love», que, en el fons, es tractava de la història d'un individu que vol que el deixin tranquil. Segurament és una de les millors definicions possibles per al tipus de personatge que passeja pel peculiar univers cinematogràfic de Paul Thomas Anderson. Com el William H. Macy de «Boogie Nights» o el John C. Reilly de «Magnolia», Barry Egan, un common man ideal per als temps que corren, només reclama que li deixin trobar, a la seva manera i sense agents externs, la seva parcel·la de felicitat. La seva no és una recerca amb gaire pretensions; demana un món en què pugui manifestar la seva identitat sense necessitat de fer rodes de premsa, concedir audiències públiques o de pujar a un altell per complir amb les exigències genealògiques. És, en definitiva, una reivindicació de l'anonimat com a forma de vida, de palpar l'extraordinari d'una situació quotidiana, sigui en forma d'harmònium, de granotes o 35 centímetres de virilitat.

A mig camí entre Jacques Tati i John Cassavetes, Barry Egan és el paradigma de l'individu contemporani segons la mirada d'un dels cineastes més suggeridors i valents del cinema actual. Com si els personatges redimits de «Magnolia» es llancessin a una aventura sentimental, Egan troba en el telèfon eròtic una trama digna del cinema negre, i en una noia (Emily Watson) la possibilitat de donar moviment a les postals hawaianes. Tot plegat, al capdavall, per convertir-se en un heroi dels nostres dies, en un príncep blau (aquí també hi ha germanes dolentes i conspiradores, una princesa, un drac encarnat en proxeneta i, a més a més, el nostre home vesteix de blau) que es proposa viatjar a la seva Ítaca particular col·leccionant les tapes dels productes làctics. Anderson documenta les seves aventures seguint les pautes d'un personal ideari de la imatge, amb llargs plans seqüència, un ús esplèndid de la pantalla panoràmica (l'escena de la trobada a Hawaii, filmada a contrallum i amb una composició deliciosa, és magistral) i una estructura narrativa que s'escapa de l'etiqueta genèrica. I aquí resideix un dels encants principals del cinema d'Anderson, que en 90 minuts aconsegueix parlar més i millor de les contradiccions de l'home corrent que bona part dels cineastes de les darreres dues dècades. També reinventa la funció dramàtica de la banda sonora, que a «Punch Drunk Love», com ja passava a «Magnolia», fa del compositor Jon Brion un altre personatge de la història.

Però si hi ha una sorpresa realment inesperada a «Punch Drunk Love», és la magnífica aportació d'Adam Sandler. No és cap novetat que Emily Watson, Luis Guzmàn o Phillip Seymour Hoffman (aquests últims, per cert, molt integrats a la família Anderson) estiguin esplèndids en els seus respectius personatges, però sí que ho és que l'actor capaç d'esgotar-nos la paciència a «El chico ideal» o «Ejecutivo agresivo» brodi una interpretació tan dúctil i encisadora. La seva presència dóna un curiós alè de subversió al film i és una mostra, de passada, del que podrien oferir alguns intèrprets si no estiguessin subjectes als capricis de productors i (alguns) espectadors.

PEP PRIETO
Juliol de 2003