Torn Stoppard, el director i guionista de la pel·lícula, explica una història que transcorre paral·lelament a l'acció de Hamlet, sempre narrada des del punt de vista de Rosencrantz i Guildenstern. Però com que el mateix destí dels dos personatges a l'obra de Shakespeare ja és prou absurd, Stoppard aprofita per descriure'ls com dos homes que s'han trobat enmig d'una trama que els sobrepassa i que transcorre al marge d'ells, sense que hi entenguin res i sense que puguin fer res per intervenir-hi. Per això, el retrat dels dos personatges és bàsicament ridícul, i els diàlegs semblen propers al teatre de l'absurd, un gènere que Stoppard ha freqüentat com a dramaturg. Com a conseqüència, el to de la pel·lícula no té res a veure amb l'aire poètic de les obres de Shakespeare en general i de «Hamlet» en particular.
Aquest to de broma, provocat pel joc intel·lectual que proposa Stoppard, no impedeix que la pel·lícula estigui tan ben ambientada, fotografiada i interpretada com, per exemple, el «Hamlet» de Zeffirelli, estrenada el mateix any.
L'aproximació de Stoppard cap a Shakespeare és desmitificadora. Rosencrantz i Guildenstern apareixen com una mena de Stan Laurel i Oliver Hardy que mantenen les característiques de les parelles còmiques tradicionals. A més, sabent que en qualsevol representació de Hamlet costa distingir qui és Rosencrantz i qui és Guildenstern, l'autor utilitza la confusió amb efectes còmics, fins i tot canviant-li el sentit a alguna escena del «Hamlet» autèntic, reproduïda de manera literal.
Tom Stoppard va escriure «Rosencrantz i Guildenstern han mort» per al teatre, l'any 1966, i no és l'única de les seves obres que manlleva uns personatges creats per un altre. Hamlet i Macbeth ja apareixien en una altra obra seva, i també ha fet aparèixer personatges reals, com Lenin o James Joyce en altres obres.
Abans de fer la seva primera pel·lícula com a director, Stoppard ja tenia en el seu currículum un bon grapat d'obres teatrals i també havia treballat per al cinema escrivint guions per a altres directors, com «El factor humano», d'Otto Preminger, «El imperio del sol», de Steven Spielberg, o «La casa Rusia», tots basats en novel·les d'altres autors. Els treballs que ha fet en aquest camp són molt diferents del caràcter irònic i ple d'humor absurd que tenen les seves obres teatrals i aquesta pel·lícula.
Josep Mir
